JEAN-PAUL SATRE

Jean-Paul Sartre (París, 21 de juny de 1905 - 15 d'abril de 1980). Nascut Jean-Paul Charles Aymard Sartre, fou un filòsof, professor i escriptor francès (teatre, novel·la, periodisme) així com Crítica literària del segle XX, l'obra del qual ha marcat la meitat del segle. La seva vida intel·lectual compromesa, suscità força polèmiques i resistències, s'interessà per la filosofia des de la dècada del 1920 gràcies a la lectura de Essai sur les données immédiates de la conscience, de Henri Bergson.

Autor prolífic i hiperactiu, és més conegut per la seva obra, especialment pels seus paradigmes filosòfics agrupats sota el nom d'existencialisme. Va deixar una colossal obra en forma de novel·les, assaigs, obres de teatre, biografies i escrits filosòfics. La seva filosofia va marcar la postguerra, i ell fou el símbol, l'arquetip de l'intel·lectual compromès. Des de la seva participació en la resistència el 1941 fins la seva mort el 1980, Sartre no va deixar de cobrir amb passió totes les causes que li semblaven justes. Fou una mena de Voltaire [1] del segle XX. Sartre va lluitar incansablement, fins al final de la seva vida.

Intransigent i fidel a si mateix i a les seves idees, sempre va rebutjar els honors, incloent el Premi Nobel de Literatura de 1964. Sartre és també conegut com el company sentimental de Simone de Beauvoir.

La nàusea i l'existencialisme

Sartre va escriure la novel·la La nàusea el 1938, acabat de diplomar-se com dissertador a la Universitat de La Haia. Aquest assaig és al mateix temps un manifest existencialista i el seu llibre més famós. Seguint la tradició de la fenomenologia alemanya, Sartre pensava que les nostres idees són producte de la nostra experiència en situacions quotidianes, i que les novel·les i obres de teatre que descriuen aquestes experiències fonamentals tenen tant valor com els assajos discursius generats per teories filosòfiques. Amb aquest mandat, la novel·la tracta d'un investigador deprimit (Roquentí) en una ciutat similar a La Haia, que es torna cada vegada més agudament conscient de la indiferència cap a ell de part dels objectes íntims i situacions que l'envolten. De tal sort que aquests es resisteixen a qualsevol significat que la consciència humana els vulgui adjudicar. Aquesta indiferència de "les coses per elles mateixes" subratlla la llibertat de Roquentí de percebre i actuar en el món; onsevulla que ell mira, troba situacions plenes de significats creats per ell. D'aquí la 'nàusea': tot el que troba en la seva vida quotidiana està recarregada amb un penetrant (horrible fins i tot) sabor d'ell mateix i, més concretament, a la seva llibertat. No importa quan anheli altra cosa, una mica diferent: no pot allunyar-se de la dolorosa evidència que deixa la seva participació en el món. Les històries en Le mur (El mur) emfatitzen els aspectes arbitraris de les situacions en les quals la gent es troba i l'absurd de tractar de bregar amb aquestes racionalment. Aquest text va promoure l'escola literària de 'l'absurd'.

QUÈ PENSO DE L'EXISTENCIALISME?

QUÈ ÉS L'EXISTENCIALISME?

L'existencialisme és un moviment filosòfic que situa l'existència humana al centre de la reflexió. No pas l'existència entesa en sentit abstracte, ni tampoc l'existència de les coses o realitats no humanes, sinó l'existència humana concreta. Entre les tesis fonamentals del pensament existencialista, trobem la supremacia de l'existència sobre la essència de l'home, la consideració de l'ésser al drama immediat de l'existència dins un mateix i amb els altres, l'anàlisi dels sentiments que revelen la immersió limitada i individual de l'home al món, o la consideració de l'home com a responsable del seu ésser, per damunt de creences deterministes. L'existencialisme es planteja la consciència de la pròpia existència humana i, en certa manera, el sentit d'aquesta, el sentit de la vida, atenent principalment a la finitud del món humà: la mort, la fragilitat, la responsabilitat, la llibertat...

J. P SARTRE VISIÓ EXISTENCIALISME

Sartre, igual que Nietzsche, refusa frontalment l'existència d'un déu i el seu paper en l'existència de l'home. El pensament sartrià, fonamentalment pessimista, l'home no naix amb essència ni naturalesa, comença per no ésser res, i són els seus fets els què li concedeixen existència, que és fonamentalment absurda i, per tant, provoca sensació de nàusea. Tot i això, Sartre remarca el paper humanista de l'existencialisme, subratllant el paper de les decisions i la llibertat, i la responsabilitat de l'home en les conseqüències de les seves eleccions. El seu pensament ha quedat reflectit, a més d'en diversos assaigs i treballs purament filosòfics, en obres literàries (novel·les i drames teatrals) com La nàusea.

  

Proverbios y Cantares

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Antonio Machado

Jo tinc la mateixa visió del perquè de l'existenica humana que Sartre. Crec que no hi ha una resposta per el cual la humanitat va aparèixer sinó un conjunt de coincidències que va propiciar la nostre aparició. La visió de Sartre és que nosaltre li hem de donar sentit a la nostre existència és per aquest motiu que he relacionat el meu comentrari amb el poema d'Antonio Machado. La vida és un camí inexplorat on a partir de cada pas nosaltres l'anem creant. No hi ha ningún senit especial a l'existència som nosaltres a  parir dels nostres actes, sobretot les eleccions que prenem en el dur camí de la vida, que fant el nostre destí. És a partir de les nostres eleccions que aprenem i donem encara més sentit a qui som. Prou d'esperar una resposta i començar a actuar per demostrar el motiu de la nostre existència.

TONI BALCELLS