JEAN-PAUL SATRE

Jean-Paul Sartre (París, 21 de juny de 1905 - 15 d'abril de 1980). Nascut Jean-Paul Charles Aymard Sartre, fou un filòsof, professor i escriptor francès (teatre, novel·la, periodisme) així com Crítica literària del segle XX, l'obra del qual ha marcat la meitat del segle. La seva vida intel·lectual compromesa, suscità força polèmiques i resistències, s'interessà per la filosofia des de la dècada del 1920 gràcies a la lectura de Essai sur les données immédiates de la conscience, de Henri Bergson.

Autor prolífic i hiperactiu, és més conegut per la seva obra, especialment pels seus paradigmes filosòfics agrupats sota el nom d'existencialisme. Va deixar una colossal obra en forma de novel·les, assaigs, obres de teatre, biografies i escrits filosòfics. La seva filosofia va marcar la postguerra, i ell fou el símbol, l'arquetip de l'intel·lectual compromès. Des de la seva participació en la resistència el 1941 fins la seva mort el 1980, Sartre no va deixar de cobrir amb passió totes les causes que li semblaven justes. Fou una mena de Voltaire [1] del segle XX. Sartre va lluitar incansablement, fins al final de la seva vida.

Intransigent i fidel a si mateix i a les seves idees, sempre va rebutjar els honors, incloent el Premi Nobel de Literatura de 1964. Sartre és també conegut com el company sentimental de Simone de Beauvoir.

La nàusea i l'existencialisme

Sartre va escriure la novel·la La nàusea el 1938, acabat de diplomar-se com dissertador a la Universitat de La Haia. Aquest assaig és al mateix temps un manifest existencialista i el seu llibre més famós. Seguint la tradició de la fenomenologia alemanya, Sartre pensava que les nostres idees són producte de la nostra experiència en situacions quotidianes, i que les novel·les i obres de teatre que descriuen aquestes experiències fonamentals tenen tant valor com els assajos discursius generats per teories filosòfiques. Amb aquest mandat, la novel·la tracta d'un investigador deprimit (Roquentí) en una ciutat similar a La Haia, que es torna cada vegada més agudament conscient de la indiferència cap a ell de part dels objectes íntims i situacions que l'envolten. De tal sort que aquests es resisteixen a qualsevol significat que la consciència humana els vulgui adjudicar. Aquesta indiferència de "les coses per elles mateixes" subratlla la llibertat de Roquentí de percebre i actuar en el món; onsevulla que ell mira, troba situacions plenes de significats creats per ell. D'aquí la 'nàusea': tot el que troba en la seva vida quotidiana està recarregada amb un penetrant (horrible fins i tot) sabor d'ell mateix i, més concretament, a la seva llibertat. No importa quan anheli altra cosa, una mica diferent: no pot allunyar-se de la dolorosa evidència que deixa la seva participació en el món. Les històries en Le mur (El mur) emfatitzen els aspectes arbitraris de les situacions en les quals la gent es troba i l'absurd de tractar de bregar amb aquestes racionalment. Aquest text va promoure l'escola literària de 'l'absurd'.

QUÈ PENSO DE L'EXISTENCIALISME?

QUÈ ÉS L'EXISTENCIALISME?

L'existencialisme és un moviment filosòfic que situa l'existència humana al centre de la reflexió. No pas l'existència entesa en sentit abstracte, ni tampoc l'existència de les coses o realitats no humanes, sinó l'existència humana concreta. Entre les tesis fonamentals del pensament existencialista, trobem la supremacia de l'existència sobre la essència de l'home, la consideració de l'ésser al drama immediat de l'existència dins un mateix i amb els altres, l'anàlisi dels sentiments que revelen la immersió limitada i individual de l'home al món, o la consideració de l'home com a responsable del seu ésser, per damunt de creences deterministes. L'existencialisme es planteja la consciència de la pròpia existència humana i, en certa manera, el sentit d'aquesta, el sentit de la vida, atenent principalment a la finitud del món humà: la mort, la fragilitat, la responsabilitat, la llibertat...

J. P SARTRE VISIÓ EXISTENCIALISME

Sartre, igual que Nietzsche, refusa frontalment l'existència d'un déu i el seu paper en l'existència de l'home. El pensament sartrià, fonamentalment pessimista, l'home no naix amb essència ni naturalesa, comença per no ésser res, i són els seus fets els què li concedeixen existència, que és fonamentalment absurda i, per tant, provoca sensació de nàusea. Tot i això, Sartre remarca el paper humanista de l'existencialisme, subratllant el paper de les decisions i la llibertat, i la responsabilitat de l'home en les conseqüències de les seves eleccions. El seu pensament ha quedat reflectit, a més d'en diversos assaigs i treballs purament filosòfics, en obres literàries (novel·les i drames teatrals) com La nàusea.

  

Proverbios y Cantares

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Antonio Machado

Jo tinc la mateixa visió del perquè de l'existenica humana que Sartre. Crec que no hi ha una resposta per el cual la humanitat va aparèixer sinó un conjunt de coincidències que va propiciar la nostre aparició. La visió de Sartre és que nosaltre li hem de donar sentit a la nostre existència és per aquest motiu que he relacionat el meu comentrari amb el poema d'Antonio Machado. La vida és un camí inexplorat on a partir de cada pas nosaltres l'anem creant. No hi ha ningún senit especial a l'existència som nosaltres a  parir dels nostres actes, sobretot les eleccions que prenem en el dur camí de la vida, que fant el nostre destí. És a partir de les nostres eleccions que aprenem i donem encara més sentit a qui som. Prou d'esperar una resposta i començar a actuar per demostrar el motiu de la nostre existència.

TONI BALCELLS

ELS ESTADIS MORALS DE KÖLBERG

Esquema:

                                  3 nivells

Desenvolupament                    1 PREconvencional

                                                   2Convencional                                     Es divideixen en 6 estadis        

                                                   3POSTconvencional

• 1 Nivell PREconvencional= Normes són realitat externa.

                                                         Estadi 1: Obediència i por al càstig. 
                                                          -Es respecta per obediència i por al càstig

                                                          -Hi ha heteronimia

                                                          -Estadi propi de la infància

                                                         Estadi 2:Afavorir els propis interessos

                                                          -S'assumeixen normes si afavoreixen propis interessos

                                                          -Les normes es compleixen per egoísme

                                                         

• 2 Nivell Convencional= Les persones viuen identificades amb el grup. S'identifica com a bo o dolent alló que la societat espera.       

                                                       Estadi 3: Expectatives interpersonals
                                                       -Ens mou el desig d'agradar i ser estimats

                                                       -Complir expectatives de persones properes                                                                                                                                                                                                                          

                                                       -Propi de l'adolescència

                                                       Estadi 4: Normes establertes

                                                       -Complir les normes socialment establertes per proporcionar

                                                         un bé comú.

                                                       -Comença l'autonomía moral

                                                       -Superada l'adolescència. Kölberg considera que aqui hi esta  

                                                         la majoria de la població.

• 3 Nivell POSTconvencional= Comprensió i acceptaciño dels principis morals

                                                      Estadi 5: Drets prioritaris i contracte social

                                                      -Tots els essers humans tenen dret a la vida i a la llibertat per 

                                                       sobre de totes les institucions socials.

                                                      -S'assumeix que les lleis legçitimes són aquelles obtingudes 

                                                       per conçens o contracte social.

                                                      Estadi 6: Principis ètics universals

                                                      -Es pren consciència dels principis ètic universals

                                                      -S'obra d'acord a aquets principis

                                                      -Impera la regla d'or de la moralitat:" fer a l'altre el que vull per a 

                                                       mi"

                                                      -Estadi moral suprem

DESENVOLUPAMENT MORAL = PASSAR PROGRESSIVAMENT PER TOTS ELS ESTADIS

FILOFOTO

El pueblo no debería temer a sus gobernantes, son los gobernantes los que deberían de temer al pueblo.

Mientras pueda utilizarse la fuerza para qué el dialogo. Sin embargo, las palabras siempre conservarán supoder, las palabras hacen posible que algo cobre significado, y si se escuchan, enuncian la verdad.

Opinió personal:

Aquesta fotografía per mi és com una mena de rehivindicació. La primera frase em fa mirar el braç aixecat de la noia. Com bé diuen les frases anteriors de V de Vendetta, una població no hauria de tenir por dels seus governants, hauria de saber que sense ella, ells no tenen poder algún. Aquesta noia m'inspira, no té por.La segona oració em fa llegir la seva esquena i em fa sentirme solidari amb la gent que cursa modalitats artístiques o altres que ho han fet. Aquesta fotografía la vaig fer en una manifestació de Barcelona, a la que hi vaig acudir amb una amiga del batchillerat artístic del Mediterrania. Al veure aquesta frase a l'esquena d'una de les seves companyes, vaig pensar que putser no som tant fills del conformisme com ho creiem.

Toni Balcells

FILOFOTO

Opinió personal:
La por de no saber que m’espera, de vegades m’impedeix tirar endavant. Es una por inexplicable, que es barreja amb les ganes de viure.


Però em paro a pensar que la vida no seria vida si no ens passessin cosses dolentes. Que mai sentiríem satisfacció a l’hora de fer alguna cosa que ens podia sortir be o malament. Que seríem com titelles amb la vida escrita, la qual només hauríem de seguir els seus passos.
De por en tinc, com molts altres, però em considero valenta perquè tot i sabent que tinc por em llenço.
De vegades tinc por de tornar a passar per el mateix, però llavors m’adono que és impossible, que cada vegada serà diferent. Que els mals moments es convertiran en bons, i el més important que cada vegada sabré més i més sobre la vida, fins a convertir-me en una sabia de la meva pròpia realitat.

Gràcies, em dic a mi mateixa. Ara que lo dolent ha passat em sento més forta que mai per tornar-me a llençar de cap. I si caic , tranquils tots que em tornaré a aixecar!



Laura Marín

ARTICLE

Lo Fácil y lo Difícil ¿existen realmente?


Hablamos de trabajos difíciles, de materias difíciles, de situaciones psicológicas difíciles de actuaciones o circunstancias difíciles, de personas difíciles, de épocas difíciles... La lista sería inacabable y no pretendemos completarla ni dar una solución para cada uno de los casos en tan pocas líneas.

Queremos, en cambio, llamar la atención sobre la posición interior de quién debe enfrentarse con lo difícil.

Casi todos reconocen que hay cosas fáciles: generalmente, son las que hacen los demás y una pocas que cumplen satisfactoriamente cada uno de los afectados. No sé por qué la mayoría de la gente piensa que "los demás" -las "no grullas" del mito platónico- tienen cosas fáciles que hacer, y que la vida acumula las dificultades sobre uno y no sobre ellos. Será, tal vez, por que la mayoría de la gente no sabe ponerse de verdad en el lugar de los demás.

Por otra parte, cada cuál sabe que, ante ciertas situaciones, puede salir airosamente del paso; cada cuál sabe que tiene capacidad para hacer bien o muy bien algunas tareas. Junto a éstas, se juntan otras muchísimas que se ven como irresolubles , como metas inalcanzables.
Pensemos un poco. Lo fácil en sí no existe. si preguntáramos, uno por uno, qué es lo que considera fácil, todos responderían de manera diferente.

Existe lo que sabemos y podemos hacer, y lo que ni sabemos ni podemos hacer. Lo fácil es lo ya aprendido, lo que ya se ha dominado y se realiza con soltura. ¿Cuándo, dónde y cómo lo hemos aprendido...? Lo cierto es que lo aprendido y lo asimilado se refleja como una cierta facilidad para actuar en la vida.


Del mismo modo, lo difícil en sí no existe. Depende de la persona y su saber acumulado. Lo que no se conoce, lo que se presenta como algo nuevo, tiene la máscara de lo difícil. Es probable que, por no saber la situación, se siga llamando "difícil" durante muchos años a una misma cosa, que ya no es tan desconocida ni nueva, sino repetitiva y temida... La experiencia del miedo y del temor a lo nuevo no es la que nos lleva a superar lo difícil. Precisamente para evitar las dificultades, hay que evitar todo atisbo de temor.

Es natural que la vida esté repleta de cosas difíciles. Todos hemos venido al mundo para aprender, para sumar nuevos conocimientos... Si todo fuera siempre fácil sería un toque de atención: o nos hemos estancado en lo que ya sabíamos, o nos hemos vuelto inconscientes como para no reconocer los nuevos escalones...


Lo difícil es lo que nos pone frente a lo que nos corresponde adquirir en este momento, a lo que -pareciendo una dura prueba- es, sin embargo, el ejercicio indispensable para que las experiencias se abran paso en la conciencia...


Delia Steinberg Guzmán
Directora Internacional de Nueva Acrópolis



Comentari sobre l’article:

En el article anterior escrit per Delia Steinberg Guzmán, no es parla directament de la realitat, però si que fà referència a les diferents percepcions que te l’esser humà sobre cada cosa.


Per exemple vull començar a parlar sobre les diferents concepcions de dificultat d’un exàmen.


Una persona la qual ha estudiat molt una matèria d’un exàmen i a l’hora de fer-lo s’ho sap, per tant, per aquesta persona l’exàmen haurà sigut fàcil, (encara que no sempre és el cas).


En canvi una persona que no s’ha preparat, el mateix examen, trobarà que era molt difícil perquè no l’haurà sabut fer.

El text diu: “casi todos reconocen que hay coses fáciles, generalment, són las que hacen los demàs”.
Estic d’acord amb el que diu aquesta frase, ja que cadascú te la seva pròpia realitat. Si que es pot donar el cas de que dues persones facin la mateixa cosa, en el mateix moment, en la mateixa situació i al mateix lloc, i tot i així rebran realitats diferents.

-“Lo fácil es lo ya aprendido, lo que ya se ha dominado y se realiza con soltura.”


-“Lo que no se conoce, lo que se presenta como algo nuevo, tiene la máscara de lo difícil.”


En conclusió aquestes dues frases ens mostren el que intento dir.


Una persona pot tenir una realitat totalment diferent sobre un objecte o una cosa, respecte una altre persona, si la primera en coneix mes coses que la segona. Això voldrà dir que tindran realitats diferents sobre la mateixa cosa. Implicant que la persona que sàpiga de la seva complexitat ho trobarà fàcil.


El mateix passa quan es dona el cas contrari, es a dir, que alguna cosa serà difícil per aquell qui no entén el funcionament de l’objecte i ho troba massa complex.

Laura Marín

PARADOXA DE LA LLIBERTAT D'ELECCIÓ

La paradoxa de la llibertat d'elecció és una idea de Gerd Gigerenzer que explica en el llibre de “Decisiones instintives. La inteligencia del inconsciente”.

És resumeix en que quantes més opcions tenim, més possibilitats sorgeixen d'experimentar conflicte i més difícil és la decisió, és a dir, arriba un moment que a més opcions més perjudici o insatisfacció.

Aquesta idea va ser iniciada pel psicòleg nord-americà Barry Schwartz.

Schwartz qüestiona el que ell anomena “dogma oficial” de les societats industrials occidentals. Que diu que si volem maximitzar el benestar dels ciutadans, he me maximitzar la llibertat individual, que això vol dir tenir més possibilitats d'elecció. Però en Schwartz diu que això és una paradoxa i no hi està d'acord amb aquesta afirmació.

Ell explica que quantes més llibertats es donen, més opcions d'elecció provoca una insatisfacció.

En primer lloc, tenir la capacitat d'escollir és positiu. Però si les possibilitats sobrepassen un punt òptim, les eleccions té efectes negatius. Ell posa un exemple molt clar:

Si he d’elegir un llibre d’un llistat de cinquanta, què faig? Si he d’elegir un fons d’inversió d’un llistat de cent fons, què faig? Molt probablement deixaré l’elecció per un altre moment, per demà,  demà per demà.

En segon lloc, ell diu que si decideixo entre moltes possibilitats, el resultat serà menys satisfactori que si decideixo a partir de menys opcions, degut per la decepció que suposa pensar que l'alternativa  imaginada hauria estat millor que l’elegida, decepció o remordiment que redueix la satisfacció malgrat la decisió hagi estat bona. I també perquè d'avant d'una gran varietat d'opcions s'incrementa les expectatives s'incrementen les expectatives i només al tenir que escollir una, doncs s'incrementa la insatisfacció. Per això Schwartz afirma que el secret de la felicitat és tenir poques expectatives.

Marta Sànchez