ELS ESTADIS MORALS DE KÖLBERG

Esquema:

                                  3 nivells

Desenvolupament                    1 PREconvencional

                                                   2Convencional                                     Es divideixen en 6 estadis        

                                                   3POSTconvencional

• 1 Nivell PREconvencional= Normes són realitat externa.

                                                         Estadi 1: Obediència i por al càstig. 
                                                          -Es respecta per obediència i por al càstig

                                                          -Hi ha heteronimia

                                                          -Estadi propi de la infància

                                                         Estadi 2:Afavorir els propis interessos

                                                          -S'assumeixen normes si afavoreixen propis interessos

                                                          -Les normes es compleixen per egoísme

                                                         

• 2 Nivell Convencional= Les persones viuen identificades amb el grup. S'identifica com a bo o dolent alló que la societat espera.       

                                                       Estadi 3: Expectatives interpersonals
                                                       -Ens mou el desig d'agradar i ser estimats

                                                       -Complir expectatives de persones properes                                                                                                                                                                                                                          

                                                       -Propi de l'adolescència

                                                       Estadi 4: Normes establertes

                                                       -Complir les normes socialment establertes per proporcionar

                                                         un bé comú.

                                                       -Comença l'autonomía moral

                                                       -Superada l'adolescència. Kölberg considera que aqui hi esta  

                                                         la majoria de la població.

• 3 Nivell POSTconvencional= Comprensió i acceptaciño dels principis morals

                                                      Estadi 5: Drets prioritaris i contracte social

                                                      -Tots els essers humans tenen dret a la vida i a la llibertat per 

                                                       sobre de totes les institucions socials.

                                                      -S'assumeix que les lleis legçitimes són aquelles obtingudes 

                                                       per conçens o contracte social.

                                                      Estadi 6: Principis ètics universals

                                                      -Es pren consciència dels principis ètic universals

                                                      -S'obra d'acord a aquets principis

                                                      -Impera la regla d'or de la moralitat:" fer a l'altre el que vull per a 

                                                       mi"

                                                      -Estadi moral suprem

DESENVOLUPAMENT MORAL = PASSAR PROGRESSIVAMENT PER TOTS ELS ESTADIS

FILOFOTO

El pueblo no debería temer a sus gobernantes, son los gobernantes los que deberían de temer al pueblo.

Mientras pueda utilizarse la fuerza para qué el dialogo. Sin embargo, las palabras siempre conservarán supoder, las palabras hacen posible que algo cobre significado, y si se escuchan, enuncian la verdad.

Opinió personal:

Aquesta fotografía per mi és com una mena de rehivindicació. La primera frase em fa mirar el braç aixecat de la noia. Com bé diuen les frases anteriors de V de Vendetta, una població no hauria de tenir por dels seus governants, hauria de saber que sense ella, ells no tenen poder algún. Aquesta noia m'inspira, no té por.La segona oració em fa llegir la seva esquena i em fa sentirme solidari amb la gent que cursa modalitats artístiques o altres que ho han fet. Aquesta fotografía la vaig fer en una manifestació de Barcelona, a la que hi vaig acudir amb una amiga del batchillerat artístic del Mediterrania. Al veure aquesta frase a l'esquena d'una de les seves companyes, vaig pensar que putser no som tant fills del conformisme com ho creiem.

Toni Balcells

FILOFOTO

Opinió personal:
La por de no saber que m’espera, de vegades m’impedeix tirar endavant. Es una por inexplicable, que es barreja amb les ganes de viure.


Però em paro a pensar que la vida no seria vida si no ens passessin cosses dolentes. Que mai sentiríem satisfacció a l’hora de fer alguna cosa que ens podia sortir be o malament. Que seríem com titelles amb la vida escrita, la qual només hauríem de seguir els seus passos.
De por en tinc, com molts altres, però em considero valenta perquè tot i sabent que tinc por em llenço.
De vegades tinc por de tornar a passar per el mateix, però llavors m’adono que és impossible, que cada vegada serà diferent. Que els mals moments es convertiran en bons, i el més important que cada vegada sabré més i més sobre la vida, fins a convertir-me en una sabia de la meva pròpia realitat.

Gràcies, em dic a mi mateixa. Ara que lo dolent ha passat em sento més forta que mai per tornar-me a llençar de cap. I si caic , tranquils tots que em tornaré a aixecar!



Laura Marín

ARTICLE

Lo Fácil y lo Difícil ¿existen realmente?


Hablamos de trabajos difíciles, de materias difíciles, de situaciones psicológicas difíciles de actuaciones o circunstancias difíciles, de personas difíciles, de épocas difíciles... La lista sería inacabable y no pretendemos completarla ni dar una solución para cada uno de los casos en tan pocas líneas.

Queremos, en cambio, llamar la atención sobre la posición interior de quién debe enfrentarse con lo difícil.

Casi todos reconocen que hay cosas fáciles: generalmente, son las que hacen los demás y una pocas que cumplen satisfactoriamente cada uno de los afectados. No sé por qué la mayoría de la gente piensa que "los demás" -las "no grullas" del mito platónico- tienen cosas fáciles que hacer, y que la vida acumula las dificultades sobre uno y no sobre ellos. Será, tal vez, por que la mayoría de la gente no sabe ponerse de verdad en el lugar de los demás.

Por otra parte, cada cuál sabe que, ante ciertas situaciones, puede salir airosamente del paso; cada cuál sabe que tiene capacidad para hacer bien o muy bien algunas tareas. Junto a éstas, se juntan otras muchísimas que se ven como irresolubles , como metas inalcanzables.
Pensemos un poco. Lo fácil en sí no existe. si preguntáramos, uno por uno, qué es lo que considera fácil, todos responderían de manera diferente.

Existe lo que sabemos y podemos hacer, y lo que ni sabemos ni podemos hacer. Lo fácil es lo ya aprendido, lo que ya se ha dominado y se realiza con soltura. ¿Cuándo, dónde y cómo lo hemos aprendido...? Lo cierto es que lo aprendido y lo asimilado se refleja como una cierta facilidad para actuar en la vida.


Del mismo modo, lo difícil en sí no existe. Depende de la persona y su saber acumulado. Lo que no se conoce, lo que se presenta como algo nuevo, tiene la máscara de lo difícil. Es probable que, por no saber la situación, se siga llamando "difícil" durante muchos años a una misma cosa, que ya no es tan desconocida ni nueva, sino repetitiva y temida... La experiencia del miedo y del temor a lo nuevo no es la que nos lleva a superar lo difícil. Precisamente para evitar las dificultades, hay que evitar todo atisbo de temor.

Es natural que la vida esté repleta de cosas difíciles. Todos hemos venido al mundo para aprender, para sumar nuevos conocimientos... Si todo fuera siempre fácil sería un toque de atención: o nos hemos estancado en lo que ya sabíamos, o nos hemos vuelto inconscientes como para no reconocer los nuevos escalones...


Lo difícil es lo que nos pone frente a lo que nos corresponde adquirir en este momento, a lo que -pareciendo una dura prueba- es, sin embargo, el ejercicio indispensable para que las experiencias se abran paso en la conciencia...


Delia Steinberg Guzmán
Directora Internacional de Nueva Acrópolis



Comentari sobre l’article:

En el article anterior escrit per Delia Steinberg Guzmán, no es parla directament de la realitat, però si que fà referència a les diferents percepcions que te l’esser humà sobre cada cosa.


Per exemple vull començar a parlar sobre les diferents concepcions de dificultat d’un exàmen.


Una persona la qual ha estudiat molt una matèria d’un exàmen i a l’hora de fer-lo s’ho sap, per tant, per aquesta persona l’exàmen haurà sigut fàcil, (encara que no sempre és el cas).


En canvi una persona que no s’ha preparat, el mateix examen, trobarà que era molt difícil perquè no l’haurà sabut fer.

El text diu: “casi todos reconocen que hay coses fáciles, generalment, són las que hacen los demàs”.
Estic d’acord amb el que diu aquesta frase, ja que cadascú te la seva pròpia realitat. Si que es pot donar el cas de que dues persones facin la mateixa cosa, en el mateix moment, en la mateixa situació i al mateix lloc, i tot i així rebran realitats diferents.

-“Lo fácil es lo ya aprendido, lo que ya se ha dominado y se realiza con soltura.”


-“Lo que no se conoce, lo que se presenta como algo nuevo, tiene la máscara de lo difícil.”


En conclusió aquestes dues frases ens mostren el que intento dir.


Una persona pot tenir una realitat totalment diferent sobre un objecte o una cosa, respecte una altre persona, si la primera en coneix mes coses que la segona. Això voldrà dir que tindran realitats diferents sobre la mateixa cosa. Implicant que la persona que sàpiga de la seva complexitat ho trobarà fàcil.


El mateix passa quan es dona el cas contrari, es a dir, que alguna cosa serà difícil per aquell qui no entén el funcionament de l’objecte i ho troba massa complex.

Laura Marín

PARADOXA DE LA LLIBERTAT D'ELECCIÓ

La paradoxa de la llibertat d'elecció és una idea de Gerd Gigerenzer que explica en el llibre de “Decisiones instintives. La inteligencia del inconsciente”.

És resumeix en que quantes més opcions tenim, més possibilitats sorgeixen d'experimentar conflicte i més difícil és la decisió, és a dir, arriba un moment que a més opcions més perjudici o insatisfacció.

Aquesta idea va ser iniciada pel psicòleg nord-americà Barry Schwartz.

Schwartz qüestiona el que ell anomena “dogma oficial” de les societats industrials occidentals. Que diu que si volem maximitzar el benestar dels ciutadans, he me maximitzar la llibertat individual, que això vol dir tenir més possibilitats d'elecció. Però en Schwartz diu que això és una paradoxa i no hi està d'acord amb aquesta afirmació.

Ell explica que quantes més llibertats es donen, més opcions d'elecció provoca una insatisfacció.

En primer lloc, tenir la capacitat d'escollir és positiu. Però si les possibilitats sobrepassen un punt òptim, les eleccions té efectes negatius. Ell posa un exemple molt clar:

Si he d’elegir un llibre d’un llistat de cinquanta, què faig? Si he d’elegir un fons d’inversió d’un llistat de cent fons, què faig? Molt probablement deixaré l’elecció per un altre moment, per demà,  demà per demà.

En segon lloc, ell diu que si decideixo entre moltes possibilitats, el resultat serà menys satisfactori que si decideixo a partir de menys opcions, degut per la decepció que suposa pensar que l'alternativa  imaginada hauria estat millor que l’elegida, decepció o remordiment que redueix la satisfacció malgrat la decisió hagi estat bona. I també perquè d'avant d'una gran varietat d'opcions s'incrementa les expectatives s'incrementen les expectatives i només al tenir que escollir una, doncs s'incrementa la insatisfacció. Per això Schwartz afirma que el secret de la felicitat és tenir poques expectatives.

Marta Sànchez

“LA REALIDAD Y SUS CLASES”

Marta Ros:

Para Platón existen dos niveles de realidad.

En primer lugar un nivel inferior de cosas sensibles, perecederas, mutables e imperfectas, que pertenecen al mundo sensible.

En segundo lugar un nivel superior de objetos abstractos, eternos, perfectos e inmutables. Son las ideas. Estas ideas tienen el nivel más alto de realidad y siguen una jerarquía en la cual la idea de bien es la más importante.


También pertenecen al mundo de las ideas los objetos matemáticos, aunque estos tienen menos realidad que las ideas ya que tienen cierta dependencia de ellas. Además necesitan muchas veces de una representación física (no se puede explicar, por ejemplo, un triángulo sin representarlo físicamente).

Las cosas del mundo sensible tienen menos realidad que las del mundo inteligible porque dependen antológicamente de ellas, es decir, no existen si no existe previamente su idea. Por ejemplo, para que haya un hombre bueno tiene que existir primero la idea de bien y la idea de hombre, Así pues, Platón cree que los objetos sensibles con copias o imitaciones imperfectas de las ideas.

Y el nivel más bajo de realidad lo tendrían las imágenes, sombras o reflejos de los objetos sensibles, pues dependen de ellos y éstos a su vez dependen de las ideas.

Esta idea Platón la explica mediante el “símil de la línea”.

Y de igual modo que existen dos niveles de realidad, hay también dos niveles distintos de conocimiento.

Uno es el que se refiere al mundo inteligible. Quienes contemplan las ideas están en un estado de conocimiento. Los objetos del mundo de las ideas son los únicos de los que se puede tener conocimiento.

El otro es el que hace referencia al mundo sensible, la opinión. Es el estado en que se encuentran los que contemplan los objetos materiales del mundo sensible. De éstos no puede tenerse conocimiento, sólo opinión.


http://oscarfilosofia.blogia.com/2006/112301--la-realidad-y-sus-clases-.php

Comentari del article:

Aquest és un text que parla sobre com entén Plató la realitat
Resumidament Plató diu que existeixen dues realitats. En primer lloc, els que pertanyen a coses sensibles, que són mutables e imperfectes.

I en segon lloc estan les idees que són les que tenen un nivell de realitat més alta.

Per altre part estan els objectes matemàtics, que aquestes tenen un grau més baix de realitat perquè són independents de les idees.

Les coses del món sensible (és aquell al qual tenim accés a través dels sentits) tenen menys realitat de les del món intel·ligible, degut a que primer has de pensar i tenir idees per arribar al món sensible. Un exemple molt clar que posa és que perquè hi hagi un home bo abans té que existir la idea del bé i de l’home. Plató diu que els objectes sensibles són copies imperfectes de les idees.

Marta Sànchez

FILOFOTO

"¿Sabéis?, yo creo en la magia.
Yo nací en un tiempo mágico, en una ciudad mágica y entre magos.
Casi ninguno de los demás se daba cuenta de que vivíamos en una telaraña mágica, conectada por los hilos de plata del azar y de las circunstancias. Pero yo siempre lo supe.
Veréis, en mi opinión, todos empezamos conociendo la magia, nacimos con torbellinos, bosques en llamas y cometas dentro de nosotros. Nacimos siendo capaces de cantar a los pájaros, de leer las nubes y de ver nuestro destino en un simple grano de arena, pero luego la gente de nuestra vida hace desaparecer la magia de nuestra alma porque la educan, le dan unos azotes, la lavan y la peinan, nos ponen en el camino correcto y nos dicen que seamos responsables, que nos comportemos de acuerdo a nuestra edad, y ¿sabéis por qué nos dicen eso?, porque la gente que nos lo dice tiene miedo de nuestra fuerza y juventud, y porque la magia que conocemos les hace sentir vergüenza por lo que han dejado marchitar en su interior.Porque cuando te has alejado tantísimo de ella, ya no la puedes recuperar.
Solo puedes tenerla unos segundos, unos segundos para verla y recordarla.

Cuando la gente llora viendo una película, es porque en la oscuridad del cine, uno llega a rozar el estanque dorado de la magia, aunque sea brevemente;
después vuelven a ponerse bajo el deslumbrante sol de la lógica y la razón, y la magia se seca y todos sienten triste el corazón, sin saber por qué.
Cuando una canción despierta un recuerdo dentro de ti.
Cuando las motas de polvo que se mueven en un az de luz y apartan tu atención del mundo.
Cuando de noche oyes pasar un tren en la distancia y te preguntas a dónde irá,
y das un paso más allá de lo que eres y de donde estás, por unos breves instantes, has entrado en el reino de la magia."

Opinió personal:

He escollit aquesta fotografia perquè és la que millor representa aquest escrit segons el meu punt de vista.L'Innocencia i la joventut no són eternes. S'han d'aprofitar al màxim perquè com bé diu el text, aquestes són efímeres. Vaig fer aquesta fotografia i al moment em vaig donar conte de que d'alguna manera, pertaneixia a aquest escrit. Aixi vaig entendre el que significava per mi aquesta imatge i perquè ho relacionava amb innocència. A la foto el Sol surt, d'alguna manera és el que diu el poema, tot és més clar, ja no hi ha misteri ni lloc per la imaginació. D'alguna manera tot ha perdut la seva màgia i com ens han ensenyat el truc ja mai serà el mateix.

Tot aixo  trobo que va relacionat amb la societat i el teu entorn. Amb el que fa la gent que t'envolta, que fan que la teva vida tombi cap a un costat o cap a l'altre. La societat ens condiciona fent-nos seguir un model que segons el seu criteri és perfecte, enviant-nos a tots cap a la mateixa direcció. L'entorn fa que, les persones que t'estimen vulguin canviar coses de tu inconcientment, no ho fan per fer-te sentir malament ni perque no els hi agrades com ets, sino que ho fan perque a ells els hi van fer el mateix i perque si no ho fan aixi saben que la societat no t'aceptara. Hem arribat a un punt en que els nens volen ser grans massa dora, i els adults volen que ho siguin. Però segons la meva opinió, aixi ningu creix ni madura i finalment no hi ha ningú que hagi sigut nen, per tant no hi ha ningu que entengui l'ignorancia de la innocencia i la juventut.

Anna Benito

“LO IMPORTANTE ES NO DEJAR DE HACERSE PREGUNTAS.” EINSTEIN

 

 Tal i com diu Einstein en aquesta frase, opino que és molt important fer-se preguntes sobre la vida i sobre un mateix. Pensar és la base de fer-se preguntes; per tant per fer-se preguntes és imprescindible pensar.

Considero que és important fer-se preguntes personals per tal de conèixer-nos a nosaltres mateixos, saber el que ens agrada i el que no; construir la nostra pròpia personalitat.

Hem de tenir la llibertat sobre pensar i preguntar-nos el que vulguem, sense ser influenciable, ser capaç de pensar individualment.

El coneixement no té fi, no s'acaba mai. Tampoc la voluntat, les ànsies per saber, per descobrir, per a preguntar-nos, per a respondre’ns.

I aquesta, poc a poc, guanya la partida a la ignorància i a la desconfiança.

De vagades no hi han respostes per les preguntes que ens fem. Però d'altres cops quan aconseguim una resposta degut a la curiositat de saber-la provoca una satisfacció. No hi ha que confiar sempre en les respostes, cal investigar i agafar diverses versions sobre altres persones.

Marta Sànchez

FILOFOTO

Opinió personal:

Aquesta fotografia , representa el sentiment d’amistat.

La vida passa , i els moments ens acompanyen , són únics i per tant els em de viure com si no hi hagués demà.


L’amistat és un valor important que acompanya a la societat. Tots necessitem a persones que ens donin afecte, i que ens facin sentir especials i important.


Nosaltres podem escollir quines són les relacions més adequades , i les que ens fa ser millors persones en un futur. La gent amb qui et relaciones et complementa , la vida només la viuràs un cop per tant fes el que vulguis fer abans que sigui massa tard i fes-ho acompanyat de les persones que estimes i valores.

Marta Sauqué

ARTICLE

“Hace ocho meses que no veo a mis hijos por culpa de los recortes”

Los mismos recortes que excluyen de la sanidad pública a los inmigrantes sin papeles o reducen el número de profesores mermando la calidad de la enseñanza, afectan ya a derechos aún más básicos. Como el de ver a los propios hijos. Decenas de padres y madres separados o divorciados de la Comunidad de Madrid que, para hacerlo, tienen que acudir por orden judicial a un Punto de Encuentro Familiar (PEF) pasan meses sin poder hacerlo. El Gobierno madrileño cerró el año pasado seis de los ocho centros de este tipo que tenía, lo que ha generado un enorme atasco en los dos que permanecen abiertos en los municipios de Las Rozas y Móstoles. La lista de espera puede llegar al año.

Es el caso de María (nombre figurado). “Hace ocho meses que no veo a mis hijos por culpa de los recortes”, dice. Tras separarse de su excompañero y denunciarlo por maltrato, la juez de violencia que estudió su caso lo archivó —la Audiencia de Madrid acaba de ordenar reabrirlo— y otorgó la guardia y custodia al padre. ¿La razón? Según la sentencia, María habría puesto a los niños en contra de su progenitor y presunto maltratador (ella lo niega) por lo que, además, debería pasar tres meses sin poder visitar a los menores. Transcurrido ese plazo podría volver a verlos en fines de semana alternos, pero siempre en el punto de encuentro de Las Rozas. Y bajo la supervisión de un profesional. Ese plazo se cumplió el 3 de octubre, pero hoy, casi cinco meses después, María todavía no ha podido ver a sus hijos. Y solo puede hacerlo en el PEF porque así lo manda el juez.

Marta Sauqué

EXISTEIX DÉU?

La existència de Déu resideix en el cor de les persones

Des de fa anys sento el típic diàleg entre religiosos i asèptics sobre l’existència de Déu. Però que penso jo sobre la existència d’un ésser superior? Fem una mica de memòria.

Al principi els humans vam inventar uns éssers superiors  per explicar uns esdeveniments que eren indesxifrables amb els nostres medis: creació de l’univers, formació de la vida, natura, ... Som una espècie “obsessionada” en saber els nostres orígens i el perquè de les coses; una espècie molt curiosa. També perquè som una raça dèbil que acostuma a viure societat i necessitar sempre algú amb qui creure o sentir-se protegit per aquest.

L’evolució de la humanitat va provocar la “perversió” d’algunes religions com la catòlica ja que utilitzaven a déu com un ésser que castigava aquells que no obeïen els reis o nobles. Tot estava fet de manera que és pogués controlar el poble. Però en el segle XXI com crec que representa Déu per a mi i per la societat?

Desprès de la meva curta però estudiosa vida he arribat a la conclusió que el concepte de Déu/ésser superior per a mi està confós.

Jo crec que “Déu” existeix però no en el món material ja que la ciència està demostrant constantment que la religió és un dogma i no pot existir un “ésser superior” que ens hagi creat i ens protegeixi. Llavors que significa per a mi? Jo crec que “Déu” va més enllà del món material; és un sentiment de fe que dona seguretat i confiança als humans; una petita ajuda en el complicat món en el que vivim. Com he dit abans els humans som una raça dèbil que necessita la confiança d’un altre ésser per viure tranquil i en pau i “Déu” és un sentiment que ens ajuda en aquells moments de desesperació i por allò desconegut. Però el més important és que “Déu” és un sentiment que representa la bondat de les  persones i com han d’actuar per crear una societat exemplar on tothom es respecti independentment de la raça, religió, cultura,... L’excusa de “Déu” busca la igualtat i el respecte de les persones.

En conclusió “Déu” és un sentiment que ajuda a les persones en els  moments difícils i orienta la seva conducta cap a la bondat.


Toni Balcells

QUINS TIPUS DE REALITAT HI HA?

Objectivament la realitat és el conjunt de tot allò que existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o allò que sembli altra cosa que el que és. Però com podem decidir que es imaginari i que no?

Els filosofs defineixen la realitat, partint de la pressuposició que la podem conèixer, en tres grans grups:

 1) IDEALISME

La realitat només existeix en la consciència del subjecte. El subjecte a partir de les dades de la  consciència  construeix una totalitat anomenada subjecte. La seva versdió més extrema és el solipisme que nega l'existència de la realitat fora de la ment.

2) REALISME IDEALISTA

La realitat només existeix en una dimensió no material. Només la podem conèxier mitjaçant l'ànima racional. Plató ho exemplifica amb el dualisme:

- Realitat autèntica i perfecta formada per idees

- Realitat inautèntica i imperfecta formada del univers material

3) REALISME MATERIALISTA

Només hi ha una realitat i és material.Visió monista a diferencia del dualism

OPINIÓ PERSONAL

Jo penso que no existeix realitat com està definida ja que cadascú pensa diferent, per tant, interpreta la realitat diferent. No és el mateix la percepció d'una persona racista al veure un extranger que una persona que no ho és. El racista al veure la persona imposa prejudicis i el veu com a una amenaça; en canvi el no racista el veu com una altre persona. Els humans ens caracteritzem per tenir sentiment i que aquests influeixen molt en nosaltres. És impossible que un humà tingui una visió cent per cent objectiva de la realitat. Per molt que volguem no podem pensar exactament igual que algú altre ni veure exactament el mateix que un altre. Si hagues de definir la realitat diria que és la vida percebuda segons cada individu. No podem definir una realitat comuna ja que ninguna persona la percep igual persones.

Toni Balcells